|
Manifestació 1er de maig a Elx
Manifest nacional de la COS pel 1r de Maig de 2008.
Fa no gaire temps, se celebrà la “festa de la democràcia” al nord i al sud del nostre país, amb el resultat que moltes i molts de nosaltres ens hi esperàvem. Al sud de l’Albera, victòria del PsoE, augment del Pp, avenç rotund del bipartidisme espanyol, i ridícul de les “alternatives” “nacionals” i/o d’esquerres. Al nord de l’Albera, tal i com s’esperava, augment de “l’esquerra”, i millora dels resultats de les formacions polítiques catalanes... però mantenint-se el poder de la família Alduy a Perpinyà, fins i tot amb el recurs a la tupinada electoral més barroera.
Però en definitiva, amb què ens trobem els i les treballadores dels Països Catalans? Amb més precarietat, més misèria i més atur. I per molt que vulguin amagar-ho, ara ja no hi ha volta enrere... la crisi econòmica (i la social i política) ja és un fet tangible, no un seguit de paraules apocalíptiques en boca de quatre il·luminats. I cada vegada són més i més els i les treballadores del nostre país les que patim l’increment de l’atur, l’augment descontrolat dels preus, el manteniment a preus inabastables de l’habitatge, etc.
En aquests moments i durant els mesos i anys vinents, l’atur torna a ser el principal problema que patim i patirem els i les treballadores d’arreu dels Països Catalans. Però no només l’atur, doncs malgrat totes les famoses reformes, privatitzacions, etc., que havien de ser tan “positives” per al conjunt de la ciutadania (concepte usat, el de ciutadans, per fer-nos creure als i a les treballadores que tots i totes som iguals, que tenim els mateixos drets i deures, etc.), la situació no fa més que empitjorar en termes reals.
Els preus no deixen d’augmentar, amb un procès inflacionari que feia molts anys que no es veia... I mentrestant als Països Catalans, els i les treballadores hem vist com hem perdut més d’un 25% absolut de poder adquisitiu.
Malgrat l’enorme baixó patit al sector de la construcció, i dels milers i milers de treballadors que han quedat, i quedaran al carrer, l’especulació continua sent la reina de la nostra economia, i els i les treballadores continuem veient com un somni pràcticament inasumible el poder tenir una llar (tant se val si de lloguer o en propietat, doncs en moltes de les nostres comarques continua sent més barat comprar i pagar una hipoteca que no llogar).
Els índex absoluts de pobresa a les nostres comarques no fan més que augmentar en els darrers 15 anys (i això, segons les fonts de /Càrites Diocesana/, organització amb una trajectòria dubtosament vinculable als posicionaments radicals i/o revoluconaris).
Aquesta misèria creixent (tan econòmica com social), que entre d’altres coses està provocant un augment esgarrifòs dels índex de violència masclista.
I a tot això cal sumar-li un degoteig constant i creixent de tancaments d’empreses, d’expedients de regulació d’ocupació, etc., i una pujada de tò en les polítiques i en les formes neoliberals i feixistitzants de governs de “dreta” o “esquerra”, “espanyola” o “catalana”... només s’ha de veure la prepotència dels ajuntaments de Barcelona o València davant les més que dignes i senzilles demandes dels treballadors dels autobusos públics (públics de moment), els ERO en empreses com FRAPE, etc.
Aquesta situació la podem veure al llarg i ample del país, en major o menor mesura, tant a la Catalunya Nord, com a les comarques centrals valencianes, les Illes Pitïuses, les terres de ponent o les àrees metropolitanes de València, Barcelona o Alacant.
Així, i malauradament per a totes i tots els treballadors d’aquest país, amb independència de la llengua, de la ideologia i fins i tot de la vinculació “nacional”, la nostra posició a l’Espanya i l’Europa “civilitzada i democràtica”, fa molt temps que ja ha estat marcada. Un
espai únicament reservat a oferir “esbarjo” barat als “ciutadans” més o menys benestants (sempre més que nosaltres, és clar), d’aquest nou “imperi” que ens volen fer empassar, Europa, i la seva moneda, l’Euro.
Ens cal un MARC SOCIAL, ECONÒMIC I LABORAL PROPI, de tots els Països Catalans, des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Marc que ens garanteixi la gestió de la nostra capacitat productiva, de la nostra redistribució de la riquesa i del treball, d’un major control de la capacitat tècnico-científica, d’una política de reequilibri econòmic i territorial, d’una política de reindustrialització de les
comarques que més ho necessitin, per la defensa clara i sense embusos dels nostres interessos.
I tot això, mitjançant un sindicalisme solidari i feminista, veritablement de classe i d’àmbit nacional sencer. Feminista perque les
treballadores seran les primeres en patir, i amb les conseqüències més greus aquesta crisi. De classe, perquè el conjunt de la nostra classe som les principals víctimes d’aquesta situació i els únics que podrem fer quelcom per solucionar-la, i de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, perquè patim la mateixa realitat econòmica, i perquè o ens unim o ens espera un futur molt magre.
/Lluitem, doncs, per l’alliberament de gènere, de classe i nacional!!!!/
/Uniu-vos a la Coordinadora Obrera Sindical!!!/
/Avancem cap a la Unitat Obrera i Popular dels Països Catalans!!!!/
1r de Maig de 2008, Països Catalans
|
